Un grup de neurocientífics amb els coneixements adequats podrien, teòricament, fer arribar estímuls a un cervell de manera que es produïssin sensacions que fossin com les que vosaltres teniu ara mateix mentre llegiu aquest missatge. Tenint en compte això, indiqueu si sabeu si és veritat o no l’afirmació següent: «Jo tinc mans i braços, i ara estic llegint un missatge i no sóc un cervell en un laboratori adequadament estimulat». Raoneu la resposta.
Heu de respondre-la de la següent manera:
- Sí o no (podeu matisar la resposta).
- Perquè …(heu d’afegir entre una i tres raonsen suport de la vostra posició).
- Podeu respondre la intervenció o els arguments d’alguna persona que hagi participat abans en el debat.
Heu d’expressar-vos de manera breu, concisa, clara i precisa.
El debat es tancarà dia 19 de gener a les 21 hores i la participació és obligatòria (pot fer-se en grup de fins a quatre persones).
Comunitat Virtual de Filosofia 
Sí, tenim mans i braços perquè és una de les característiques que ens defineix com a ésser humans ( excepte en cas de mal formacions o pèrdua de membres per causes externes). Ara sí que estic llegint aquest missatge per què igual que puc saber que estic pensant, puc saber que estic llegint el missatge. I per últim, no sóc un cervell en un laboratori adequadament estimulat perquè aquí on sóc tinc cos, i si hagués una mínima possibilitat de ser un cervell, no seria en aquesta realitat. O sigui, si és certa aquesta afirmació, ja que els nostres pensaments existeixen i són reals aquí on sóc i no en cap laboratori d’una altra realitat no visible per mi.
1. No aporteu cap prova consistent.
Si, som més que un cervell en un laboratori.
1. Perque som éssers vius, concretament éssers humans i això ja és un motiu pessant per demostrar que no som un cervell en un laboratori, ja que la biologia (ciència que estudia els éssers vius) ha demostrat cientificament com utilitzem el cervell i com forma part del nostre sistema nervios. El cervell humà realitza una gran quantitat de funcions, de manera general es pot afirmar que s’encarrega tant de regular i mantenir les funcions del cos com de ser l’òrgan on resideix la ment i la consciència de l’individu.
2. El cervell controla i regula les accions i reaccions del cos. Rep contínuament informació sensorial, ràpidament analitza aquestes dades i després respon, controlant les accions i funcions corporals. Aquesta informació sensorial la provoquem nosaltres, no cap laboratori.
3. A part de la teoria científica, és evident que no som un cervell en un laboratori, ja que els laboratoris han sigut creats per els éssers humans, gràcies a la evolució del nostre cervell,i pot ser, actualment que aquets neurocientífics dels que parla el text si que poden arribar a controlar els estimuls d’un cervell, però no de tothom.
1. Malgrat argumentau amb idees certes cap d’aquestes demostra allò que s’ha de provar.
Nosotros empezaremos dando dos enfoques. En primer lugar, estableceremos que nuestra realidad, la que definimos o describimos mediante las cosas a las que tenemos acceso, una realidad que sentimos, que vemos y percibimos, es la única realidad. En éste contexto respondemos sí a la cuestión planteada porque sabemos con certeza que no hay nada más allá. Sabiendo esto nos encontramos en pleno convencimiento para afirmar que somos seres humanos y no cerebros en un laboratorio.
En segundo lugar, supondremos que nuestra realidad, la que percibimos y definíamos en el primer párrafo como única, verdadera y limitada, no tiene nada que ver con lo descrito, es decir, no es ni limitada ni es la única y puede estar contenida en una realidad superior. Suponiendo o imaginando éste contexto respondemos que no a la pregunta, pero matizamos la respuesta puesto que en esta realidad que nos engloba no sabemos si hay algún tipo de ente que nos influya en la forma de actuar o pensar o si no lo hay. Por consiguiente, no podemos afirmar rotundamente el ser una persona y no ser un cerebro en un laboratorio.
Finalmente, basándonos en el “pienso, luego existo” de Descartes terminamos afirmando que existimos en las dos realidades por cumplir la condición de pensar pero que nuestra existencia en estas es diferente puesto que en una lo hacemos como personas mientras que en la otra lo hacemos como cerebro. Entonces como grupo concluimos que no podemos afirmar la frase al desconocer si hay una realidad ajena que nos pueda controlar.
1. Formuláis dos hipótesis. De la primera no argumentáis el porqué tenéis tal evidencia. En el caso de la segunda tampoco intentáis ofrecer un criterio para decidir si se puede o no saber.
Después de analizar la frase, hemos llegado a la conclusión de que es cierta.
Un cerebro solo no podría hacer las funciones vitales, porque es un solo elemento que por muchos estímulos que tenga, si no está juntamente con un cuerpo, estos estímulos no funcionarían.
Podemos afirmar esta expresión porque nosotros muchas veces actuamos sin pensar, a través de impulsos del mundo sensible, entonces a través de esta afirmación no se podría decir que somos únicamente un cerebro en un laboratorio con estímulos, como si fuese una unión (que siempre actuasen juntos), ya que estamos hablando de dos cosas separadas, la razón y los sentidos.
Además, si esta frase fuese verdad, este laboratorio tendría que estar dirigido por alguien, y esa persona debería ser un ser humano. Por lo tanto, la existencia de seres humanos es real. Hemos sido nosotros los que hemos creado a lo largo del tiempo los laboratorios.
1. La primera afirmación no es cierta. En la segunda, sentidos y razón no dejan de ser simplemente facultades que no son nada sin la actividad cerebral y de lo que se trata es de saber si existe una realidad extramental, cosa que invalida el tercer párrafo
Si, es pot estimular un cervell en un laboratori, però aquestes reaccions seran mecàniques, és a dir, aquest òrgan reaccionarà a un estímul predicible. Les parts estimulades d’aquest cervell s’il·luminaran en una pantalla, però tan sols per acció d’aquesta ordre.
1. Els estímuls que es fan a un cervell en un laboratori aconsegueixen reaccions bàsiques. El cervell d’aquest laboratori és un òrgan vuit de records i vivències. El nostre cervell rep tota la informació a través del nostre cos i no d’un cable elèctric, el mitjà de comunicació amb la nostra “CPU” és el nostre cos. Les sensacions de cada persona poden ser infinites i variades depenent de la situació, l’entorn o la predisposició d’aquesta persona.
2. A lo que volem arribar amb aquesta reflexió és que no som cervell o cos, sinó un conjunt de “peces” que treballen complementant-se unes a altres. Que seria la CPU d’un ordinador sense el teclat o ratolí (al·legoria).
En conclusió,els impulsos i emocions que tenim les persones: alegria, tristesa, dolor, amor, fred, calor,por, etc, són sentiments que complementen totes les sensacions que tenim a nivell cerebral.
1. Las reacciones serían básicas o complejas depende sólo de lo evolucionada que estaría la ciencia. Respecto al ratón o el teclado sólo son periféricos que le sirven a una persona para interactuar con el ordenador, muchos ordenadores carecen de ellos, por ejemplo los servidores y eso no significa que no puedan desarrollar actividades complejas. No sabemos cuánto tiempo lleva ese cerebro en el laboratorio por lo que puede que lleva más que cualquiera de nosotros en la vida y haya desarrollado una memoria (en el sentido de recuerdos y vivencias) más extensa que la nuestra. Por último, las emociones y sentimientos también son reaciones cerebrales que pueden ser inducidas químicamente (por ejemplo, dorgas o antidepresivos).
Des del nostre punt de vista, podem afirmar que la resposta correcta és sí.
Hem considerat aquesta resposta com a vàlida perquè, com diu Descartes, “sabem amb certesa que som però no sabem amb claredat què som”. És a dir, nosaltres sabem que tenim mans i braços i que som éssers humans. No podem afirmar que no som un cervell en un laboratori, però sí que podem afirmar que a nosaltres se’ns presenta una única realitat, aquella que veiem, sentim i vivim mentre llegim aquest missatge.
Com a segona visió afirmant la nostra idea, podríem esmentar com en la primera raó, que només adquirim el coneixement de la nostra realitat, ja que és l’única que coneixem. Llavors encara que no tenim certesa de les coses, creurem que no hi ha cap laboratori ni cap realitat paral·lela a la que nosaltres coneixem, en la qual tenim un cos i una ànima.
Com a conclusió a la nostra opinió pensem que si tenim la capacitat de percebre el missatge és perquè estem dissenyats perquè sigui la nostra realitat, per això podem tenir sensacions al llegir-lo, però sí que podem dubtar de la nostra existència com a tal, de si som o no cervells estimulats en un laboratori.
1. Argumentación confusa e incoherente, tan pronto decís que sí como que no pero sin argumentarlo.
SI. Perquè jo no estic estimulat com un cervell de laboratori. Sóc un ésser humà ja que tinc braços, mans i una ment per a poder llegir aquest missatge i poder raonar-ho.
A) Tenim mans i braços ja que nosaltres hem evolucionat d’una espècie que els té, això demostra que som éssers humans i no cervells en el laboratori.
B) Sabem que estem llegint aquest missatge ja que el nostre cervell rep un estímul a treves del sentit de la vista. I a partir d’això som conscients de que estem llegint aquest missatge.
C) No som un cervell de laboratori ja que el cervell en un dels òrgans més importants del cos humà. Ja que fa les funcions vitals del cos i per poder fer les funcions vitals ha d’estar connectat amb un cos. En cara que també podem fer que un cervell mitjançant estimulació elèctrica pugui sentir el que nosaltres sentim.
D) Uns dels altres trets que ens diferencia d’un cervell de laboratori es que nosaltres podem raonar.
1. Pues intentáis argumentar y ordenáis bien las ideas pero ninguna es prueba de lo que intentáis demostrar.
Davant d’aquesta afirmació: “Jo tinc mans i braços, i ara estic llegint un missatge i no sóc un cervell en un laboratori adequadament estimulat”, nosaltres ens posicionem en contra.
Creiem que no pot ser certa perquè el fet de tenir mans i braços no és rellevant, ja que n’hi ha moltes persones al món que viuen sense alguna extremitat. També, la conscienciació de l’home i el reconeixement de la seva pròpia existència són incerts ja que no sóm capaços de diferenciar la realitat d’una il·lusió. Per exemple, quan tenim un somni creiem que és cert fins que ens despertem i ens adonem que no ho era. A més, ningú ens pot assegurar que tot sigui producte dels estímuls provocats per un laboratori.
2. Aunque la argumentación se podría elaborar y redactar algo mejor está bien fundamentada.
Sí, nuestro cerebro es algo más que un cerebro en un laboratorio.
Podemos llegar a esta conclusión ya que nuestro cerebro nos permite pensar, evaluar y actuar de acuerdo a ciertos principios para satisfacer algún objetivo o finalidad, con los recursos que tiene a su alrededor. Está claro que un cerebro no puede asumir estas funciones si no va unido a un cuerpo que actúe según las ordenes de éste.
También es necesario destacar que un órgano como tal, no solo funciona mediante estímulos sino que también funciona o dirige según las experiencias vividas. Por eso es importante diferenciar nuestro cerebro de uno estimulado en un laboratorio, porque a diferencia de éste, nuestro cerebro es capaz de captar instantes y emociones que mas tarde puede recordar. Un cerebro estimulado no es más que una maquina sin memoria.
2. Aunque los argumentos que utilizáis no demuestran lo que pretendéis están bien expresados y ordenadamente.
Suponiendo que la realidad que percibimos mediante nuestros sentidos es la única realidad existente, la respuesta a la afirmación seria sí, puesto que nuestro conocimiento se basa en esta realidad, por la cual nosotros sentimos que tenemos brazos y piernas y sabemos que somos seres humanos y no un cerebro estimulado en un laboratorio.
Por otro lado, si somos capaces de plantearnos una realidad que se escapa de nuestra capacidad de percepción, quizá la realidad a la que tenemos “acceso de conocimiento” no sea la única. Por lo tanto, ambas realidades podrían interactuar de manera que esta última realidad “superior” condicione nuestra realidad sensorial.
Es cierto que no podemos saber si somos un cerebro en un laboratorio, pero si sabemos que tenemos brazos y que estamos leyendo este mensaje, es porque, por ahora, solo conocemos una única realidad. Dada esta realidad sensible, sabemos que no somos un cerebro en un laboratorio pero podemos contemplar una realidad paralela y más compleja donde sí quepa esa posibilidad.
PD: Si Descartes levantara la cabeza afirmaría rotundamente que existimos, puesto que durante todo el debate no hemos hecho más que pensar sobre nuestra existencia, dado a que pienso, luego existo: existo porque pienso.
1. Afirmáis la tesis que defendéis pero sin argumentarla, no aportáis ninguna prueba o argumento a favor.
Partint de la interpretació de que nosaltres només som un cervell a dintre d’un laboratori controlat per “ésser reals” (més veritables que nosaltres), és cert que podríem ser tan sols un cervell adequadament estimulat ja que les nostres sensacions i sentiments no deixen de ser reaccions químiques que es produeixen al nostre cos desencadenades per un estímul exterior.
Però d’altra banda les infinites sensacions, sentiments i emocions i els matisos d’aquestes que podem arribar a experimentar, és molt dubtable que puguin reproduir-se mitjançant uns simples algoritmes, ja que són molt més que això. No depenen només de l’estímul sinó de tot el rodatge de la persona (les seves experiències, les seves habilitats, els seus coneixements, etc.), l’estímul extern és només el detonant que fa explotar la vida dins nostre, ja que què són sinó les emocions i els sentiments sinó el motor de les nostres accions, unes accions no programades des d’un ordinador cosa que ens faria ser simples robots que per tant no podrien estar reflexionant sobre la naturalesa del motor de la seva existència.
Finalment i partint d’es d’un punt de vista més escèptic no podem descartar cap de les possibilitats anteriors, mirant-ho des d’aquest punt de vista sabem que en el nostre món (el que veiem, el que toquem, en el que hem nascut i on es desenvolupa la nostra vida) és real perquè és sensible; però igual que les religions creuen en un altre món no sensible i omnipresent també podria existir aquest laboratori sent aquest el vertader món sensible de la seva realitat i potser també de la nostra.
I com a última reflexió, deixant de banda suposicions que sembles de pel•lícula de ciència ficció, no creieu que és més motivador pensar que vivim en un món real, que no és el videojoc d’un científic que juga amb nosaltres, i que per tant només tenim una oportunitat de gaudir de la vida i viure-la al màxim i com nosaltres volem?
3. La argumentación del primer párrafo es clave y coherente. el resto añade matiz aunque es cuestionable. Bien redactado.
Estic totalment a favor d’aquesta cita. Quan portem a terme alguna acció, el nostre cervell reacciona de manera distinta depenent de l’acció que estiguem fent, mai un cervell per mitjà de la ciència podrà ser estimulat amb la finalitat de transmetre les mateixes sensacions igual que una persona normal pot rebre fent qualsevol acte.
Es com intentar tallar una poma amb una cullera, la poma, en cas de que sentís alguna cosa, sap que està sent tocada per algún objecte, però no es el mateix que si fos tocada amb un ganivet. Em refereixo a que podem arribar a sentir el mateix utilitzant diferents vies però realment es absolutament diferent.
Com a conclusió i explicació al meu exemple, diré que un cervell pot ser estimulat a un laboratori per fer-nos arribar les sensacions que sentim al món real però aquestes mai seràn les mateixes que les que podem sentir nosaltres, es a dir, només es una imitació que ens farà arribar una idea o un concepte que en realitat no es real.
1. El problema es que basas el argumento en una mera creencia: pensar que no puede haber una imitación perfecta, pero el supuesto es que si la puede haber.
Respecto a la afirmación, nosotros nos posicionamos a favor, es decir, pensamos que si que somos algo más que un simple cerebro de laboratorio.
Ya que:
– Tenemos un cuerpo, y que aunque este sea estimulado por el cerebro, sin el cuerpo no somos nada.
– Muchos estímulos que nuestro cerebro recibe tienen que ser reprimidos por la educación que hemos recibido, por contra, si realmente fuéramos cerebros de laboratorio ninguno de estos estímulos serian reprimidos.
– También podemos decir que nosotros razonamos, en cambio un cerebro de laboratorio no lo haría, sería igual que los animales, actuaría por instinto.
Podemos decir que nos hemos posicionado de la misma manera que Descartes, ya que su frase más famosa es: “pienso, luego existo”, es decir, existo porque pienso y dudo sobre la percepción de las cosas.
1. Ordenaís bien las ideas pero ninguna de ellas está demostrada, todas se pueden contraargumentar fácilmente.
Des del nostre punt de vista podem afirmar que SÍ és la resposta correcta. L’hem considerat com a certa perquè compartim l’opinió que Descartes expressa amb aquestes dues reflexions:
“Sabem amb certesa que som, però no sabem amb claredat què som”;
“Jo sé que existeixo perquè penso”.
És a dir, nosaltres sabem que som éssers humans perquè tenim la capacitat de pensar i raonar, a més d’altres trets que ens diferenciem de la resta d’animals com la nostra pròpia anatòmia (braços amb menys pell que els goril·les, etc.)
També és important destacar que la humanitat s’orienta primerament pels sentits, i a mesura que avança i aprofundeix en el grau de raonament, comença a accedir de mica en mica al procés que ens conduiria al món de les idees de Plató. Per via de ser escèptics davant del “lògic” i/o ‘tradicional’, sent conscients de què els sentits fàcilment ens podem enganyar.
Concluim la nostra tesi grupal en el debat amb la freqüència general de creure que disposem de la capacitat de percebre-ho tot, perquè estem innatament programats. Visió dubtosa, que no ens permet estar al 100% segures de cap idea, i per tant, és possible que siguem cervells estimulats en un laboratori.
1. Los argumentos aunque incosistentes no están mal expresados. La conclusión, en cambio, es confusa y no se relaciona con ellos.
Davant de la cita “Jo tinc mans i braços, i ara estic llegint un missatge i no sóc un cervell en un laboratori adequadament estimulat”, nosaltres pensem que és certa, ja que som éssers vius que pensem i fem les coses lliurement.
Podem afirmar que no som un cervell en un laboratori adequadament estimulat perquè no sempre actuem de la millor manera i no tenim una percepció objectiva de les situacions, característica pròpia dels éssers humans i si fóssim un cervell en un laboratori, mai ens equivocaríem ni aprendríem dels nostres errors.
Per últim cal dir que el fet detenir mans i braços no ens fa ser éssers humans però llegir i interpretar un missatge si, ja que si estiguéssim estimulats per un laboratori, no podríem interpretar allò que ens estan dient.
1. Aportáis argumentos que están bien expresados pero que son discutibles.
Primerament, hem de dir que creiem en la certesa de l’afirmació anterior. Són diverses les raons que ens han portat a pensar d’aquesta manera. Però les més destacades són:
El nostre organisme realitza diverses funcions, les quals són dirigides pel cervell. Però aquest no les pot portar a terme tot sol, necesita de l’ajuda d’altres parts del nostre organisme, ja que per molts estímuls que rebi, si no té el suport d’altres, mai podrà aconseguir que els estímuls realitzin correctament la seva funció.
Descartes va afirmar “penso aleshores existeixo”, això ens ha portat a la conclusió de que al llegir un missatge l’entenem i reflexionem sobre ell, això ens fa existir.
Els sentits no són res més que estímuls que rebem, aquests poden ser enviats pel nostre propi cos o per investigadors en un laboratori. Però, el que de veritat marca la diferència és la nostra capacitat per creure que els sentits ens poden enganyar, és aquest fet de dubtar dels nostres sentits el que ens fa pensar i per tant existir. En l’hipotètic cas del cervells en un laboratori, només rebríem estímuls i no tindríem la capacitat de posar-los en dubte. Però, no és així ja que, en el nostre cas, rebem estímuls i reflexionem sobre ells, mitjançant el pensament (propi dels humans que per definició som éssers racionals).
1. La argumentación en su segunda parte es original pero es inconsistente. De lo que decís se puede derivar que existimos pero no que no seamos un cerebro en un laboratorio.
A nuestro parecer creemos que no se podría dar este caso. Nuestro cerebro esta formado por neuronas y se comunican entre ellas por impulsos eléctricos. Bien es cierto que en un laboratorio se pueden reproducir este caso, pero hay muchas otras funciones que requieren de acciones químicas para que el cerebro funcione. También es cierto que la ciencia ha estudiado este caso, y nuestra anatomía nos indica que tenemos un cerebro en esta realidad, por lo que no estamos falto de él. El cerebro humano forma parte de nosotros, y sin él no podríamos hacer todo lo que podemos hacer, por no decir que dependemos absolutamente de él, dicho esto, me reitero a lo dicho al principio. No podemos estar en una realidad ficticia creada por una inteligencia artificial porqué esta demostrado que todos poseemos este órgano vital para nuestra existencia
Por otro lado Descartes señala que el pensamiento nos hace existir, aunque en éste caso no podemos tener muy claro que somos dado que los sentidos nos engañan, entonces podemos decir que existimos pero no sabemos de que forma.
1. El primer párrafo empieza bien pero despúes se torna incosistente, nada demuestra que no seáis un cerebro en un laboratorio. el segundo párrafo lo contradice (incoherencia). A parte, Descartes no dice que el pensamiento nos hace existir, de hecho podemos existir sin pensar.
res cogitans: pienso, luego existo, no?
No, “cogito ergo sum”
Como podemos saber que la cita: “yo tengo manos y brazos, y ahora estoy leyendo un mensaje y no soy un cerebro en un laboratorio adecuadamente estimulado ” es cierta?
Primeramente nos hemos de preguntar qué es lo que sabemos. De lo único que tenemos máxima certeza es de que existimos como “ser” porque podemos pensar (“Cogito ergo sum”). Podríamos decir que los sentidos nos han engañado otras veces ( por ejemplo podemos estar soñando i sentir que lo estamos viviendo de verdad).
Pero también tenemos la certeza de que han nacido con nosotros unos pensamientos innatos (perfección, eternidad y plenitud). Esas ideas no han podido surgir de mí( ya que no ha nacido ni de la combinación de otras ideas ni de mi experiencia), así que a partir de ahí podemos considerar que como mínimo existimos yo y otro “ser”, el cual ha puesto estas ideas dentro de mí. Podemos llamar a ese ser Dios. Surge el problema de que Dios al ser perfecto y todo poderoso podría engañarme(idea de genio maligno de Descartes), pero no puede porque no es propio de una entidad perfecta la voluntad de engañar, por lo tanto Dios, que es perfecto, no me engañaría, a si pues el conocimiento que tengo sobre la sensibilidad (mi conocimiento material a través de los sentidos)es real, porque Dios no engaña de ninguna manera.
Anteriormente hemos dicho que los sentidos nos han engañado alguna vez , pero según Descartes, el origen de estos errores proviene de la precipitación (cuando aún no poseo suficientes datos para realmente conocer de forma adecuada un conocimiento yo me precipito y creo que ya lo conozco). Por lo tanto el error no es un error debido a mi incapacidad de conocimiento sino a la precipitación de la voluntad.
Así que teniendo en cuenta todos estos aspectos del pensamiento de Descartes, estamos de acuerdo con la cita y creemos que ES VERDAD.
1. Es meritorio intentar relacionarlo con la argumentación de Descartes pero al final se hace confuso.
Si partimos de la idea de que hay dos realidades (la que vivimos y una posible paralela) podemos afirmar que en la realidad en la cual vivimos no somos un cerebro en un laboratorio adecuadamente estimulado, sino que somos seres humanos capaces de razonar ante cualquier suceso, siempre influenciados por nuestro entorno, nuestros valores y nuestra cultura.
En cambio, si estamos en una realidad paralela no podemos afirmar que seamos seres humanos como en la verdadera realidad (la que vivimos) ya que podemos sentir y razonar aunque no tengamos manos y brazos.
Por lo tanto, consideramos que afirmar o negar el texto mencionado depende de la realidad a la cual pertenecemos.
1. Exista o no una realidad paralela no proporcionaís argumentos para justificar que no seamos un cerebro en un laboratorio.
Considerem que no podem assegurar que no siguem un cervell connectat a una màquina que simula la realitat en què creiem viure.
Per començar, partint de la base que el cervell capta la realitat per mitjà dels aparells sensorials (que emeten la informació al cervell en forma d’impulsos nerviosos) podria ser que els estímuls que percebem fossin creats artificialment. Per tant, amb un coneixement suficientment ampli del funcionament del cervell, es podrien estar estimulant les regions concretes d’aquest que correspondrien al tacte dels dits, el sabor del menjar, etc.
És cert que si la ciència estigués tan desenvolupada com per realitzar aquest experiment de forma exitosa, el dissenyarien de tal manera que l’individu no fos capaç d’adonar-se’n. És més, és probable que la màquina que ens controla ara mateix ens amagui certa informació que ens permetria trobar la resposta a aquesta pregunta.
En conclusió, arribats a aquest punt, no podem assegurar cap de les dues opcions.
3. Bien argumentado y originalidad.
Responderé que no lo sé.
Tras leer repetidas veces la cuestión propuesta me he dado cuenta de que no hay nada que pueda hacerme llegar a la conclusión de que “sí, la afirmación es cierta” o, por el contrario, “no, no lo es”. Todos (o yo, por lo menos) habremos pensado al leer el mensaje que sí que tenemos manos y brazos, y que por supuesto estamos leyendo este mensaje y sintiendo como normalmente lo hacemos. Pero, ¿qué nos lleva a pensar eso? O mejor dicho: ¿qué nos demuestra que realmente eso es cierto?
Teniendo en cuenta los avanzados conocimientos del grupo de neurocientíficos nombrados en el texto, podríamos estar viendo, creyendo y sintiendo todo cuanto éstos quisieran, gracias a los estímulos que nos estarían mandando y que nos harían tener la realidad que ellos quisieran. Al fin y al cabo, la vista, el tacto o cualquier otro sentido existen gracias a que nuestro cerebro recibe estímulos de nuestros ojos, piel, etc. y nos hace sentir. Entonces, ¿qué nos hace pensar que realmente tenemos manos, brazos y ojos, y que no estamos siendo estimulados en un laboratorio para pensar que es así, aunque no lo sea?
Por otra parte, podría considerarse todo esto de otro modo, y es que, aunque finalmente sí que fueramos cerebros manipulados en un laboratorio, para nosotros ésa sería nuestra realidad; aunque no fuera cierto, nosotros creeríamos que tenemos manos y brazos, y que estamos leyendo ese mensaje y sintiendo como normalmente lo hacemos, por lo tanto ésa sería nuestra realidad. Ya lo dijo Descartes: “pienso, luego existo”; nosotros estaríamos pensando y sintiendo todo eso, así que existiríamos de ese modo y ésa sería nuestra realidad.
3. Argumentación bien construida y clara.
Estic d’acord amb l’afirmació “Jo tinc mans i braços, i ara estic llegint un missatge i no sóc un cervell en un laboratori adequadament estimulat”. Naixem amb cervell i podem enrecordar el passat utilitzant els records de les experiències tingudes, a més el cervell és conscient del present, que sóc un ésser humà amb cos i que ara estic escribint i pensant i que també pot fer una visió de la vida del futur. Aquest òrgan anomenat cervell és un òrgan important perque és necessari per viure. El cervell de l’èsser humà treballa les 24h, ja que controla i processa informació sensorial, coordina el moviment, el comportament i les funcions corporals, com ara els batecs del cor, la pressió sanguínia, els fluids, la temperatura corporal, el sistema digestiu i la respiració. A mesura que anem aprenent i captant informació el cervell va canviant durant la vida. Totes aquestes funcions no les pot fer un cervell en un laboratori..
Hi han experiments com “L’experiment del cervell en una cubeta “ on fan estimular els cervells separats del cos en els laboratoris amb impulsos elèctrics, controlats per científics tècnics. Els cervells adquireixen experiències i el cervell creu que té una visió correcta del món i de les coses, però no es així, aquets experiments enganyen al cervell fent creure que les experiències són reals. L’experiment és la hipòtesi del geni maligne proposat per René Descartes en les Meditacions Metafísiques. Per aquest motiu, no sóc un cervell en un laboratori, ja que no sóc un experiment.
1. La argumentación está bien redactada pero no demuestra la conclusión.
Estic d’acord amb aquesta afirmació ja que vol contradir d’alguna forma als neurocientífics de tal manera que ells volen introduir un tipus d’estímul a un cervell de manera que pensi el que qualsevol persona pot pensar, però la qüestió és, ho pensa realment? En aquest cas ens posem en un situació diferent. Com bé diu la frase, nosaltres tenim braços i cames, podem llegir un missatge i el podem interpretar de forma instantànea, la forma de la qual un cervell de laboratori no ho pot fer igual. Per tant, el cervell de l’èsser humà podem dir que és un dels organs més importants, per no dir el que més, del nostre cos ja que és l’eina sense la qual no podriem viure. El cervell és el que ens guia a què fer, conté informació passada, present i inclús futura del que nosaltres vivim i amb aquesta informació és amb la que actua a cada instant i de forma incalculable, cosa que un cervell de laboratori no pot fer. Així doncs, des del meu punt de vista, reafirmo la tessi «Jo tinc mans i braços, i ara estic llegint un missatge i no sóc un cervell en un laboratori adequadament estimulat». Crec que un cervell de laboratori encara no pot substituir la inmillorable realitat del nostre cervell.
1. La argumentación está bien redactada pero no demuestra la conclusión.
Sí, no som un cervell en un laboratori. Nosaltres els éssers humans tenim la capacitat de manipular i tenim la mala sort que ens poden manipular. Però cadascú de nosaltres està vivint d’una manera determinada, pensant d’una manera determinada, sentint i veient la realitat d’una manera personal. Cadascú forma la seva història. La societat és un element manipulador que pot influir en les nostres idees, els nostres costums… Però el que sentim no ens ho està fent cap ordinador ni màquina. Les sensacions superficials només les podem sentir amb un cos, a través de la pell, els músculs o els ossos. Amb una constitució. Potser, els sentiments interiors (tristesa, amor, felicitat, ràbia…) sí que ens els poden provocar, però, quan sentim alguna d’aquestes emocions sentim com el cor ens batega més ràpidament, o amb menys o més intensitat, amb dolor… Fins i tot sentim com ens fa mal el cap o ens costa respirar. Els sentiments afecten el cos, i un cervell no pot sentir això tot sol.
1. La redacció és coherent però no demostra el que vols demostrar.
Si estic d’acord, ja que tenim un cervell i per tant podem raonar, i regula les accions i reaccions del cos. Al nostre dia a dia reben tot tipus d’informació que es propia, no produida per cap laboratori.
Si que és cert que cada vegada hi ha més avanços en els laboratoris pero els laboratoris han sigut creats per els humans, amb la finalitat de afavorir-nos al nostre dia a dia.
Per tant podem afirmar la existencia dels humans, i no podem comprobar que hi hagi alguna altra realitat.
1. Argumentació poc elaborada i poc consistent.
Sí, estic d’acord amb l’afirmació. No sóc un cervell en un laboratori.
Les percepcions que tenim a través de coses externes a nosaltres, provoquen moviments als òrgans dels sentits i també al cervell mitjançant els nervis, que fan que l’ànima els senti.
Sense cervell no hi ha consciencia, però la consciencia no és el cervell.
Els processos mentals no es poden restringir a funcions exclusivament materials.
En relació a la famosa frase cartesiana, actualment el “pienso, luego existo” hauria de traduir-se més aviat per un “siento, luego existo”, ja que l’ésser humà ha revaloritzat el sentiment per sobre de la raó. Avui dia es prefereix sentir, en comptes de pensar.
El cervell es va desenvolupar principalment per processar la informació de rellevància.
La influència cartesiana continua als nostres dies, modelant un punt de vista en el que els sentiments han de ser sotmesos als processos cognoscitius.
A més, el dubte metòdic de Descartes consistent a pensar que la font de tot coneixement vertader no és Déu sinó l’experiència humana, continua viu i influeix poderosament en la forma de veure la realitat i entendre el món que té l’home avui dia. Per tant, puc concloure en que no som un cervell en un laboratori adequadament estimulat .
Les experiències, el coneixement i el pensament no es poden adquirir mitjançant tècniques d’estimulació a un laboratori.
1. Argumentació confusa i amb idees incorrectes sobre Descartes.
Hola, ja sé que no sóc de la teva classe, però he trobat aquesta pàgina per casualitat, ja que estava buscant informació sobre el tema. Després d’informar-me una mica he formulat la meva resposta i m’agradaria si es possible que me la pugui llegir i dir si es correcta o no. Moltes gràcies i espero no molestar.
La veritat es que no sabria dir si estic d’acord o no amb aquesta frase, ja que hi ha arguments vàlids que defensen cada una de les dos respostes (el sí o el no). Així que després de pensar-ho molt, puc dir que no he arribat a una resposta definitiva que em permeti decantar-me per una o l’altra. Però, el que puc dir és que no ho podem saber del tot.
Per una part no podem dir que es certa, ja que si els científics tenen els coneixements adequats (com diu en l’enunciat) seria impossible adonar-nos si estem en un laboratori o vivint lliurement. Al estimular els nostres cervells podrien crear emocions, coneixements i experiències, fins i tot fer-nos creure que estem fent aquest treball, quan en realitat no som més que un cervell inventant-se històries sobre la realitat a través d’estimuls artificials.
Per una altra part podem fer servir el que hem après amb Descartes per argumentar per què possiblement aquesta afirmació sigui certa. Amb la seva frase ‘’penso, després existeixo’’ en porta a la següent afirmació: si jo penso significa que són un ésser pensant, per tant significa que són un ésser que existeix. Si sóc un ésser llavors tot el que penso, sento o raono forma part de la meva realitat. Per tant com que nosaltres no podriem conèixer res fora d’aquesta realitat amb la que comparar si el que estem vivint es cert o no; l’únic que podem afirmar es que en la nostra realitat nosaltres tenim mans i braços i vivim en un món lliurement. Per exemple, si ens preguntéssin ‘’ El número 23 és un número gran o petit?’’ no tridriem una resposta clara ja que no tenim cap altre número amb el qual comparar-lo. Si el comparem amb el número 1, el 23 és gran. Però si el comparem amb el número 100, el 23 és petit. Per tant, si no tenim cap punt per comparar el número 23 no podem dir si és petit o gran. El mateix passa amb la realitat, que no sabem dir si es real o no.
L’argumentació cartesiana no ens porta a una posició diferent de l’anterior ja que només ens certifica que existim però ens garanteix què som, si simplement pensament (és això l’únic que es pot evidenciar) o un pensament produït per un cos material (cosa que no es pot demostrar a partir només de la seva argumentació).
Per tant, bé la primera part de l’argumentació però confusa i no correcta del tot la segona.